L’estat de les poblacions de tritó verd Triturus marmoratus (Latreille, 1800) a les serralades de Marina i Litoral.

Xavier Rivera (1), Joan Maluquer-Margalef (1), Fernando Carceller (1,2), Aïda Tarragó (1), Jordi Berthold & Carles Hernándo (2) 

1) Societat Catalana d’Herpetologia

Museu de Zoologia, Passeig Picasso s/n. 08003 – Barcelona

2) ALOC, Badalona

Resum

Es donen a conèixer l’estat poblacional del tritó verd Triturus marmoratus (Latreille, 1800), a les serralades de Marina i Litoral (Catalunya).

Resumen

Se da a conocer el estado de las poblaciones del tritón jaspeado Triturus marmoratus (Latreille, 1800), en las sierras de Marina y de Litoral (Catalunya).

Abtract

One occurs to know the state the populations of Marbled Newt Triturus marmoratus (Latreille, 1800), in the mountain ranges of Marina and the Litoral (Catalonia). 

Paraules clau: Tritó verd; Triturus marmoratus; Salamandridae; Serralada de Marina; Serralada Litoral.

Palabras clave: Tritón jaspeado; Triturus marmoratus; Salamandridae; Serralada de Marina; Serralada Litoral.

Key words: Marbled Newt; Triturus marmoratus; Salamandridae; Mountain range of Marina; Mountain range Litoral. 

Introducció i context general

El tritó verd és present en un ampli sector de la meitat nord de la península Ibèrica i part del territori francès (Salvador & García-París, 2001; Duguet & Melki2003).

A Catalunya té dues àrees de distribució disjuntes, una es troba al nord-est del Principat, que inclou les comarques orientals de l'Alt i el Baix Empordà; la Garrotxa; la Selva; el Gironès; el Pla de l'Estany; l’Osona; el Maresme; l’est del Ripollès; el Vallès Oriental; el Vallès Occidental; l'est del Bages i l'est del Berguedà. L'altra àrea es troba a les Terres de l'Ebre (Baix Ebre i Montsià). Aquestes dues àrees de distribució disjuntes semblen tenir orígens diferents. D'una banda, les poblacions del nord-est català podrien ser el resultat d'una penetració post-glacial des del territori nord pirinenc, mentre que les poblacions de l'àrea de les terres de l'Ebre semblen el producte d'una antiga colonització per contingents poblacionals provinents de localitats situades en la vall del riu Ebre, segurament de comarques aragoneses (Rivera, Escoriza, Maluquer-Margalef, Arribas & Carranza, 2011).

Segons Mario García-París & Eva María Albert (2002) “Las poblaciones más amenazadas son las del valle del Ebro, las del sur del Sistema Central y las de la costa gallega, cantábrica y catalana por la rápida pérdida de sus lugares de puesta y la progresiva destrucción de su hábitat debido a la expansión urbana y prácticas agrícolas no adecuadas (uso abusivo de pesticidas y fertilizantes entre otros).”

A l’Aragó s’està duent a terme des de l’any 1996 la reproducció en captivitat del tritó verd i del tritó palmat (Lissotriton helveticus), per part de l’Associació ANSAR amb el suport de la DGA (Gobierno de Aragón), i fins el 2007 s’han alliberat 21.976 larves o juvenils de tritó palmat i 3.703 larves o juvenils de tritó verd.

Situació del tritó verd a Catalunya

En els darrers decennis semblen haver disminuït algunes poblacions de tritó verd a Catalunya, i fins i tot s’han detectat extincions en algunes localitats. Els principals factors d’amenaça són la desaparició de basses i punts d’aigua, o bé la pèrdua del seu caràcter permanent o semi-permanent, per motius ben diversos, generalment relacionats amb la transformació socioeconòmica del medi rural, la manca de manteniment d’abeuradors pels ramats, o l’abandonament i deteriorament de les basses de caràcter agrari, i d’altres ocasions, per motius menys evidents com ara la sobreexplotació dels aqüífers. La contaminació i la transformació del territori agroforestal, molt accentuada en les planes i comarques més litorals, són també causes rellevants. Localment s'han constatat disminucions en algunes poblacions després de la introducció de diverses espècies de peixos, com ara la perca americana, la gambúsia, el peix sol o la carpa vermella en basses, estanys i àrees tradicionals de reproducció d’aquesta espècie, al Moianès (Bages), Sant Llorenç de Munt (Vallès Occidental), El Perelló (Baix Ebre) i Seva (Osona) (Rivera, Escoriza, Maluquer-Margalef, Arribas & Carranza, 2011).

La sensibilitat d’aquesta espècie a la presència de fauna íctica al llarg de la fase aquàtica s’ha observat a les Terres de l’Ebre, on pocs dies després de la introducció de peixos en diferents estanys de rec, tots els exemplars de tritó verd havien sortit del medi aquàtic cap a estanys propers lliures de peixos (Ferrán Martí pers. com.; García-París et al, 2004).

Situació del tritó verd a les serralades de Marina i Litoral

Les poblacions més properes a l’àrea Metropolitana de Barcelona com el Maresme o el Vallès, són probablement les que es troben en situació més precària de tota Catalunya. En localitats com Palautordera, Sant Antoni de Vilamajor, Sant Pere de Vilamajor, Llinars del Vallès, Lliçà d’Amunt, Cardedeu, Vallgorguina, Dosrius o Caldes de Montbui, han desaparegut o han vist disminuir força les seves poblacions en les darreres dècades, fruit principalment de l’abandó de basses de caràcter agrícola i/o per la forta expansió urbana en aquests sectors.  

Les cites al sector de les serralades del Montnegre, Corredor, Marina i Litoral, van rarificant-se progressivament de nord a sud, en apropar-se als límits meridionals de la seva distribució. Al sud-oest del Montnegre i ja en el Corredor aquesta espècie sembla presentar-se encara en poblacions petites i relictes, i ha desaparegut d’àrees més properes a la costa com a la localitat de Sant Iscle de Vallalta (veieu fotografia).

En aquest sentit Llorente et al. 1995 citen el tritó verd en el sector del Corredor (DG50) i també més a l’oest, cap el sector nord de la serralada Litoral, a la quadricula DG40. La Societat Catalana d’Herpetologia (SCH) té a la serra del Corredor (quadrícula DG50) diverses cites cedides per J. M. Riera: Bassa de ca l’Arenes (Llinars del Vallès); Can Guinard (Dosrius); Ca l’Esteper (Lliçà d’Amunt); i a Can Bosc (Sant Iscle de Vallalta).

Mentre que d’acord amb la base de dades de la SCH, a la quadricula DG40 tenim referències d’observacions a Òrrius (Jordi Berthold), la Roca i a la riera d’Argentona (Grau, 1992). A data d’avui sembla que a la serralada Litoral sols perviu una població reproductora d’aquesta espècie a la bassa de Sant Bartomeu, al terme municipal de la Roca del Vallès, on des de l’any 2003 s’han constatat reproduccions i on els guardes del Consorci de la Serralada Litoral realitzen un seguiment acurat d’aquesta població. Recentment s’ha trobat un altre localitat amb aquesta espècie, també al municipi de La Roca del Vallès, en una bassa de caràcter agrícola, però fins el moment no s’han constatat reproduccions.

Més cap el sud ja no hi ha poblacions en l’actualitat, tot i que tenim quatre dades sorprenents a les quadricules DF39 i DF49 de la serralada de Marina; una primera cita de Francesc Giró (in Real, 1985) a Santa Maria de Martorelles; una altra d’Alejandro Pastrana, en una bassa desapareguda l’any 1994 al terme municipal de Montcada; la tercera es tracta d’una antiga població citada per Salvador Bosch i Navarro a Tiana, que segons aquest autor va desaparèixer ja fa algunes dècades pel deteriorament de la bassa i l’alteració de l’entorn, tot i que actualment aquest punt d’aigua és objecte d’un projecte de restauració. Finalment, la quarta població es trobaria al Molí d’en Cuquet (Vallromanes), on l’any 1976 es van trobar diversos exemplars en una bassa mig buida (Jordi Berthold).

Sembla doncs que malgrat no trobar-se actualment a la serralada de Marina i la limitada dispersió a la serralada Litoral, el tritó verd era present a tot el sistema litoral al nord del Besòs, tant a l’obac com al solell –molt més antropitzat–.

Referències

- Rivera, X.; Escoriza, D.; Maluquer-Margalef, J.; Arribas, O. & Carranza, S. (2011): Amfibis i rèptils dels Països Catalans. Lynx ed.

- García-París, M. & Albert, E.M. (2002): Triturus marmoratus In: Atlas y libro rojo de los Anfibios y Reptiles de España (Pleguezuelos, Marquez & Lizana eds.) Dirección General de Conservación de la Naturaleza, Madrid: 67-69 pp.  

- Grau, S. (1992): Espai natural La Conreria – Sant Mateu – Céllecs, 5. La biodiversitat – VI. Consell Comarcal del Maresme.

- Llorente, G.; Montori, A.; Santos, X. & Carretero, M.A. (1995): Atlas dels Amfibis i Rèptils de Catalunya i Andorra. Ed. El Brau. Figueres 192pp.

- Duguet, R. & Melki, F. (2003): Les Amphibiens de France, Belgique et Luxembourg. Col. Parthénope. Ed. Biotope. Mèze (France). 480pp.

- Salvador, A. & García-París, M. (2001): Anfibios españoles. Esfagnos, Canseco ed. Talavera de la Reina. 269pp.

- Real, J. (ed.) (1985): El medi Natural del Vallès. I Col·l. Nat. Vallesans. Centre Vallesà d’Estudis dels Ecosistemes Mediterrànis. Sabadell, 244pp.